Una reflexió sobre el fer muntanya

01/01/2023
Cordada

Hi ha moltes maneres diferents de viure la muntanya. És un debat que tenim sovint: qui viu la muntanya més intensament, qui ho dona tot o qui sap gaudir amb poc?

És l’atleta que porta les cames, el cor i el cap al límit en un quilòmetre vertical, o el caminador que, sense cap objectiu fixe, s’atura als peus d’un llac i contempla les vistes? És l’escalador que diàriament visita la mateixa paret deixant pell i sang a la roca fins aconseguir encadenar el número i la lletra que l’ha perseguit durant mesos, o el boletaire que, a l’apartar un arbust de boix, se li fa la boca aigua pensant en l’arròs que cuinarà amb el cep preciós que acaba de trobar? No ens posem mai d’acord.

La superació mental i física contra el gaudi innocu. L’obsessió pels minuts i els segons contra la pèrdua del sentit del temps. La persecució de la glòria i la fama contra la cerca de la solitud i la desconnexió total. Valors oposats, situacions paradoxals, sensacions antònimes: cadascú va a la muntanya per un camí diferent. 

I trobem que la resposta fàcil i ràpida és enaltir les elits en detriment del practicant casual: a priori, sembla que el grau d’una gran activitat alpina o el cronòmetre d’una carrera espectacular siguin més intensos que una passejada de diumenge. Anant més enllà, conceptes com el pixapinisme es fan servir per criticar i fins i tot fer avergonyir a totes aquelles persones que no exploten la muntanya segons els preceptes i els ritmes dels qui ho donen tot. Però algú posa realment en dubte que la munió de gent que s’aplega cada Setmana Santa a l’Estany de Sant Maurici per veure muntanyes nevades no estigui gaudint igual que el que les puja? 

Un recurs que es fa servir a vegades per explicar fenòmens del món de la muntanya es recórrer a altres esports: de la mateixa manera que tothom sap que els vint-i-dos jugadors que corren de punta a punta del Camp Nou perseguint una pilota davant de desenes de milers de persones estan complint el somni de la seva vida, ningú dubta que el grup desorganitzat i cridaner de nens i nenes de primària que dia si, dia també s’amunteguen en una pista petita d’una escola petita intentant fer gol mentre mengen un entrepà estan passant una estona increïble igualment. I el mateix passa a la muntanya: potser el crit d’alegria de l’escaladora que encadena un 9a ressona més fort que els dubtes de qui s’ha lligat a una corda per primer cop a la vida i no veu clar on posar la mà, però el que importa és el continent i no el contingut. Camp Nou o pati d’escola, tothom gaudeix quan juga a futbol. Nord del Cervino o Ibons d’Anayet, tothom gaudeix quan va a la muntanya.